52 tallats.cat
Entrevista
a: José Carlos Eiriz
És director de la Fundació Ginac (Alt Camp), que
treballa per la integració laboral i social de les persones amb discapacitat o
trastorn mental. Des de ben jove s’ha dedicat a l’àmbit de l’educació especial,
sempre combinant-ho amb els estudis econòmics i empresarials. D’aquesta manera,
amb la Fundació Ginac, ha pogut combinar les dues coses. Pensa que la millor
manera de contribuir a la societat és unir esforços i organitzar-se per tal
d’aconseguir un resultat ben ampli que, segurament, si ho fes un de sol, no
podria aconseguir. Afirma que és una persona treballadora, que gaudeix amb la
seva feina i la seva família. Li agrada fer les coses perquè tinguin sentit per
la gent i que la gent estigui bé.
Abans de dedicar-te plenament en el sector de la
discapacitat, havies tingut algun contacte previ amb aquest món?
Havia treballat durant anys en un centre de menors. Allà hi havia persones amb
discapacitats físiques, intel·lectuals, però també discapacitats que provenien
de manca de “carinyo”, d’atenció per part de les seves famílies. Hi havia
factors socials que feien que aquells nens estiguessin en aquella situació.
Allò em va fer veure que es podien fer moltes coses per aquelles persones.
Véns de dos camps i has confluït en un, el món
empresarial, quina aportació pot fer en el món de la discapacitat, com es poden
complementar?
El món de l’empresa i el món social estan totalment relacionats. Avui no ets
discapacitat, però pots patir un accident i pot tenir greus conseqüències que
afectin tota la teva vida. Els empresaris fan el que abans havia de fer el
sector social; el sector social està fent el que hauria de fer l’Administració,
i l’Administració sembla que està fent d’empresari. En aquest món, tot està
lligat, ja que podem aportar moltes coses a l’empresa i l’empresa pot aportar
moltes coses al sector social.
Ginac pertany a un altre grup, Fundalis, on hi
pertanyen altres entitats. Al sector li fa falta treballar en sinèrgia?
I tant. Tenim un sector
composat per massa entitats, creades per bona iniciativa de
familiars, professionals, administracions. Cadascun ho ha anat creant en funció
de la seva realitat específica, però estem repetint el mateix a molts pocs
kilòmetres i no estem compartint els recursos, ni el coneixement, ni
l’experiència, que és bàsic. També tenim un sector molt complicat des de
l’entrada del sector mercantil. La creació de centres especials de
treball amb ànim de lucre ha distorsionat el sector. Ha crescut
moltíssim la contractació en aquesta mena de centres de persones amb
discapacitat, i moltes persones amb discapacitat que podrien accedir
perfectament al mercat ordinari, estan en aquests moments en aquests centres de
treball. Crec que cal un replantejament profund del model del centre especial
de treball i també un reconeixement en profunditat de la tasca que fan les
entitats que tenen un àmbit territorial molt clar i donen ocupació a aquelles
persones que tenen realment dificultats. Per tant, jo sóc un gran defensor de
les estructures grans, que permetin una sostenibilitat econòmica i que estiguin
centrades en les persones.
Territori com un eix clau per
aquestes entitats. Quina és la funció o quina riquesa aporta una Fundació com
Ginac a una comarca com l’Alt Camp?
La cohesió social, tant de persones i esglaons socials molt desfavorits,
per tal de reduir una mica l’escletxa i que aquestes persones passin a ser
persones actives dins la societat. També aporta un tema de conscienciació
social. Si canvies una situació de subjecte passiu a subjecte actiu, és a dir,
que la persona amb discapacitat és un membre actiu de la pròpia organització,
aconsegueixes també que sigui un membre actiu dins la societat, participant
activament en tot tipus de grups, esportius, socials, culturals, de la vila o
comarca. Des de la Fundació Ginac també aportem model de gestió. Vam ser la
primera entitat de Catalunya que vam estar certificada en un sistema integrat
de gestió i ha tingut un creixement continuat al llarg dels últims anys, no hem
acomiadat absolutament a ningú en època de crisi com estem, i continuem creant
ocupació. Entenem que som una empresa sense ànim de lucre, però una empresa, i
per tant, hem de tenir un
funcionament empresarial, però que el nostre objectiu principal són les
persones. A més, però, també has
d’aconseguir la felicitat dels treballadors i les famílies. Que
les famílies estiguin bé vol dir que acceptin la situació del seu fill, li
donin suport i deixin que s’equivoqui.
En aquest mapa d’actors socials que has descrit, quin
paper hi han de tenir els consistoris? Les entitats han de tenir una relació
activa amb els ajuntaments de les comarques?
I tant que sí, i es generen moltes més oportunitats que abans. Sovint, als
consistoris hi ha una visió molt parcel·lada de la realitat, es
classifica molt les persones i els problemes. Amb el temps se n’adonen que
posant ells una mica i buscant nosaltres la col•laboració d’altres organismes,
es poden aconseguir grans objectius. Últimament, estem desenvolupant models en
què persones amb característiques i capacitats ben diferents, comparteixen
espais, professionals, projectes i la seva vida amb el seu entorn més proper
(veïns, botiguers). D’aquesta manera es faciliten processos d’integració social
molt més efectius i més reals, i fent que la població sigui el suport natural
més important que té la persona, que en el moment que desapareixen els suports
artificials que som les entitats o els professionals, el seu entorn natural, la
seva família i els seus veïns, actuïn com un suport natural que facilita la
seva vida i fa que la persona se senti bé i integrada.
Creus que en l’àmbit empresarial hi ha una bona relació
entre empreses?
La nostra estratègia comercial es basa en què hem d’aconseguir acords de col·laboració
que siguin estratègics per les empreses i per nosaltres, basats en una
valoració del què som, el què fem i el què podem aportar. No es basen en
l’execució d’un producte o un servei, sinó que es posi en valor la nostra tasca
social, la
conscienciació de l’empresa respecte temes que nosaltres treballem. El perfil
de l’empresa amb què estem treballant normalment són multinacionals. Empreses
que tenen una consciència social més desenvolupada al llarg dels anys i una
política de responsabilitat social, i que volen treballar pel territori on
estan actualment.
Com veus les empreses del territori en el tema de
l’aplicació de la llei LISMI?
Hi ha algunes que estan sensibilitzades, però ara amb la crisi ho estan menys.
Crec que el nivell de consciència de les empreses ho és en funció que tinguin
algú proper que pateixi algun tipus de discapacitat o trastorn mental. Quan ha començat la crisi, les
persones amb discapacitat que estaven en empreses han estat els primers que han
tornat a l’atur, i que hem hagut de tornar a recol·locar dins les
nostres estructures. No hi ha un bon compliment de la LISMI, ni per part de les
empreses ni per part de les administracions. Fa uns anys, es va fer una
normativa que va fer que de cop s’incrementessin les persones amb discapacitat
d’una forma desproporcionada. Això ha fet que sigui molt més fàcil complir amb
el 2%. Hi ha perversió també perquè la major part de les grans empreses estan
complint mesures alternatives amb institucions i organismes de caire nacional,
com ara la ONCE sense oblidar la picaresca de la compra a organitzacions, la
qual crec que hauria de ser de serveis i no de producte.
Com ha afectat la crisi en el camp més assistencial a la
Fundació Ginac?
Moltes persones han d’esperar molt de temps abans de tenir una plaça al centre,
les subvencions que podem rebre de l’Administració estan congelades o han
disminuït, i les famílies estan molt controlades, perquè no hi ha recursos i
s’està revisant la llei de dependència. Cal destacar 2 fets: primer, que qui
està decidint no és la pròpia persona, sinó que és la família o l’Administració
en funció d’uns interessos econòmics, i no interessos de vida de la pròpia
persona. I segon, s’estan restringint les relacions d’aquella persona i les
seves possibilitats de desenvolupament, i això afectarà al seu futur. Penso que
tota aquesta estratègia i la manca d’inversió pública pel manteniment i creació
de nous serveis, desemboca a què això es posarà a mans
de les empreses privades i haurem de pagar perquè ens gestionin els serveis
socials amb criteris econòmics.
Creus que encara les comunitats de veïns viuen amb recel
que tinguin per veïns persones amb discapacitat?
En general no. La majoria de la gent no és així, hi ha molta gent solidària,
que col·labora en moltes organitzacions com la nostra, hi ha cada vegada més
gent sensibilitzada en positiu.
El període de la persona amb discapacitat menys
desenvolupat és la vellesa, com ho veu i com ho solucionaria?
A Ginac, no ens agrada el model d’atenció a les persones grans que hi ha als
nostres territoris. Tinc la sensació que es busca molt que
estiguin bé en l’aspecte físic, però no el de la persona. Hi ha uns models d’atenció en què entitats
sanitàries, la iniciativa privada o ajuntaments, gestionen instal·lacions
des d’un punt de vista econòmic o mèdic. Hem de buscar un model diferent i
crear la possibilitat de tenir una vida activa fins a l’últim moment.
Amb qui prendria un tallat?
Amb el Dalai Lama. Penso que és una persona viva i m’encantaria sentir la seva
energia, la seva pau. Tot el que aquesta persona porta dins i fora de si mateix
i que crec que a mi em seria de gran utilitat. Pot traslladar una gran pau i
serenor, una consciència global i social.
I SI EN VOLS MÉS…
Font: 52tallats.cat
